 |
| Fernando Lara con su familia |
UN TOMB PER LA VIDA DE:
Fernando Lara
Per: Toni Toló Lara
DADES BIOGRÀFIQUES
El
meu besavi Fernando, va néixer un 21 de maig de 1884, a Castillo de
Locubín, província de Jaén. Era fill d’Adriano Lara Pérez i M. del
Carmen Tortosa Cárdenas. ( 1* )
No va tenir germans, era fill únic i la seva vida transcorria bastant feliç i tranquil·la.
El
poble del Castillo de Locubín s’assenta a la vora de la Sierra del
Ahíllo, a la vall que forma el riu Guadalcotón, de la comarca de Sierra
Sur, i acostuma a fer molt fred a l’hivern i molta calor a l’estiu.
Com
a edificis característics, cal destacar “La Villeta”, un Castell que
feia frontera amb els invasors Natzaríns fins l’any 1340, i als peus de
la qual es va formar el poble.
Un
altre edifici característic, és l’antiga casa de la Condesa de Humanes,
que va ser una gran terratinent al Castillo de Locubín.
O
l’Església de San Pedro, que va ser construït en substitució d’ un
antic temple medieval, en un període compres entre els dos últims terços
del segle, i tenint en compte les tendències artístiques del moment.
SITUACIÓ FAMILIAR
El
meu besavi Fernando, com ja he explicat abans, era l’únic fill d’una
parella feliçment casada. Vivien al “Carrer de las Viñuelas”, i el nom
de la casa amb que tothom els coneixia era “Cal Tintorero”, anomenats
així per l’ofici del seu pare que era tintorer.
A
banda de l’ofici de tintorers, els seus pares, també exercien
l’agricultura, per que tenien una horta gran i uns quants olivers.
Bàsicament, subsistien del que els hi donava la terra, i de la feina de tintorers.
INFANTESA
Explicava
el meu avi, que també es deia Fernando, que els estius, des de sempre,
la canalla anava a jugar al riu per que les joguines no sovijentaven com
ara, i la distracció era anar al Nacimiento del Rio un llogaret molt gran i maco, anomenat així per que és el lloc on neix el riu San Juan i al voltant del qual tota la gent hi té les hortes.
Així
és que mentre els grans arreglaven el horts, la canalla es banyava i
jugava al riu, tot i que el meu besavi, hi anava també a arreglar la
roba, a tenyir, en fi, a treballar i jugar a l’hora.
L’hivern
era molt diferent. Quan era a casa i la feina li permetia, jugava amb
un cavall de fusta que tenia i que ell estimava amb bojeria. Això és el
que li explicava al meu avi, i per això sempre li deia que quan fos
gran, li compraria un cavall de veritat.
Va
estudiar a l’escola fins que aprengué a escriure, llegir i contar,
però, únicament hi podia anar en les estones lliures que tenia quant no
treballava a casa.
Però
com era constant i li agradava d’aprendre, de seguida va aconseguir
saber llegir, i escriure, i sobretot va aprendre de sumar, restar …. En
fi, a comptar.
JOVENTUT
Com
que la vida en aquell temps era molt dura, amb les feines que feien a
casa no en tenien prou per subsistir bé del tot i ell ja havia conegut a
la que seria la seva futura esposa de la qual era veí, va decidir
buscar una feina alternativa, i va acabar treballant de serè.
Una
de les anècdotes més famoses del meu besavi, aquella que tothom
coneixia i explicava quan parlava de ell, era que un dia de feina, quant
feia la ronda de nit, va veure un resplendor molt gran en una de les
cases dels sols del poble. I era en la casa de la Condesa de Humanes.
Quan
hi va ser, va veure el foc i va córrer cap a la casa a avisar del
perill aconseguint salvar la vida de tots els residents entre els quals
hi havia la mateixa comtessa.
La comtessa, molt agraïda, va fer servir les seves influències i contactes i va aconseguir lliurar el meu besavi de la mili, pagant trenta monedes d’or, la qual cosa va ser tota una sort, per que, en aquell temps, el servei militar durava tres anys.
Com
que no li calgué fer el servei militar, es va poder casar amb la seva
esposa, Maria Rueda Sevilla a l’edat de vint-i-un anys, amb la qual
festejava ja feia uns anys, això sí, acompanyats sempre de la seva
futura cunyada que feia de “carabina”.
Com
a única distracció al poble, i com era i continua sent costum, anaven a
passejar al “Paseo”, un passeig molt llarg, ple d’arbres, als peus de
“La Villeta”.
MADURESA
Amb
la meva besàvia Maria, van tenir catorze fills, entre els quals hi va
haver 2 bessonades però només en van viure cinc que es deien Maria,
Juan, Manuel (que tenia síndrome de Down), Ana i Fernando .
Amb
els diners que va estalviar treballant de serè, va muntar una tenda
d’ultramarins, on venia roba, calçat, aliments… una miqueta de tot.
Però, al mateix temps, també venia loteria pels pobles del costat.
Com que viatjava molt venent loteria i portant encàrrecs als “cortijos”,
la seva participació a les feines domèstiques, era gairebé inexistent
per què, en aquella època, la dona s’encarregava d’aquestes feines. Tot i
que, segons explicava el meu avi, sempre va estimar molt als seus fills
i ho demostrava i procurava que totes les seves estones lliures fossin
amb els seus fills.
I
mentre la seva vida transcorria tranquil·lament, en aquella època es
declarà a Espanya, la “Segunda República” de la qual ell, era un
seguidor fidel.
Al
poble del meu besavi, hi havia majoritàriament una ideologia política
d’esquerres, segurament influenciats pel metge del poble Federico
Castillo Extremera, gran amic del meu besavi i que va arribar al seu
màxim exponent quan entre ells i altres veïns del poble, van fundar
“Izquierda Republicana” al Castillo de Locubín partit del qual el meu
besavi acabà sent vocal provincial.
A
l’associació Manuel Azaña, on hi consten tots els noms del
represaliats, morts, desapareguts, exiliats, i militants de “Izquierda
republicana”, hi consta el meu besavi, Com a vocal del partit :
LARA TORTOSA, FERNANDO. VOCAL. JAÉN.
Amb motiu d’aquesta participació activa amb el partit, ja que va formar part de la “Comisión de requisas” afecta al “COMITÉ DEL FRENTE POPULAR”, començada la guerra civil, li va costar l’empresonament.
Explica
el meu avi, que se’l van emportar a Torredonjimeno un poble al costat
del Castillo, on hi havia una presó, i on van empresonar als membres del
partit.
El
meu avi i la seva germana Ana, anaven a peu cada dia al poble on estava
el meu besavi empresonat, a escoltar com passaven llista amb els noms
dels presoners, les seves condemnes, i les seves presons de destí.
Un dia, al fer el pregó de noms, el meu avi i la seva germana van escoltà:
-“Fernando Lara Tortosa, Pena de Muerte, Penal de Burgos.”
Al saber la noticia, desesperats, van córrer cap a casa, a explicar-li a la seva mare el que havia passat.
La meva besàvia, també desesperada, decidí que, el dia següent, l’aniria a veure a la presó.
Allí
va passar uns dies fins que el van traslladar amb tren (els anomenats
“Trenes de la Muerte”) a la presó de Jaén abans de portar-lo a Burgos.
Allí,
la meva besàvia, anava quan podia i a peu des del Castillo (hi ha 80
quilòmetres de distancia), i li portava alguna cosa de menjar i,
sobretot, seguint les instruccions dels carcellers, amb una galleda
d’alumini. No podia portar res en cap cistell, “fardo”, o qualsevol altre estri que no fos la galleda d’alumini.
Allí li van obrir un “Expediente de responsabilidades políticas”, on li van posar un número: el 552.
La
meva besàvia que, a banda del meu besavi, tenia el seu fill Juan Lara
Rueda condemnat a dotze anys de presó acusat de col·laboració amb els
“maquis”, concretament amb en Tomás Villén Roldan, alias “Cencerro”, el
maqui més famós de la província, i fill també del Castillo de Locubín
(l’escriptora Almudena Grandes n’ha escrit un llibre titulat “El lector
de Julio Verne” i publicat aquest Sant Jordi) la Maria i l’Ana jovenetes
i el seu fill Manuel amb síndrome de Dow, i el meu avi amb deu anys, es
va veure desbordada.
Al
veure que tenia tants problemes, i no sabia com sobreviuria amb tantes
boques que alimentar, decidí fer un pacte amb els càrrecs nacionals que
es van instal·lar al poble, i els oferí totes les terres,
l’administració de loteria i la botiga, a canvi de la vida del seu
marit.
Els
nacionals acceptaren per que els hi encantava quedar-se amb les
propietats de la gent i sobretot deixar-los en la més absoluta misèria
per ser, com ells els anomenaven: “ROJOS”.
El meu besavi fou indultat però, en el procés sumaríssim d’urgència número 57.458, el condemnaren a cadena perpètua.
El
següent escrit, és un extracte d’un treball escrit per Mª del Carmen
Checa Godoy sobre Izquierda Republicana en la provincia de Jaén,
aproximación a sus bases 13936-1939:
Un
cop condemnat a cadena perpètua, l’enviaren a la Prision Provincial de
Orense, ja que, en aquells temps, quant una persona era condemnada a
cadena perpètua, els feixistes estimaven que, com a màxim, duraria uns
trenta anys ja que els enviaven a les pitjors presons del país, on
practicarien treballs forçosos.
Concretament
a Orense, hi havia unes mines de “Wolfranio”, un component del tungstè,
un material que exportaven a Alemania per tal que l’exèrcit de Hitler
construís armes, i agafaven infermetats greus a causa d’aquestes mines i
aquestos treballs forçosos. De Orense, fou traslladat a la presó de A
Coruña, de A Coruña a .......................... per que si veien que
resistien, els tornaven a traslladar. Però aquesta és una llarga
història.
Les associacions i persones que treballen per la recuperació de la Memòria Històrica, diuen que: Els condemnaven a “Turismo Carcelario”
Aquesta és resumida una part de la història de la meva família i que sens dubte ens ha marcat a tots.
En
les següents pàgines, mostraré documents històrics relacionats amb el
meu besavi i la seva època els quals van marcar, de forma indeleble, una
generació.
Concretament,
l’expedient de responsabilitats polítiques que li van obrir. Tot i la
poca informació que conté, ens va servir per trobar el seu expedient al
Archivo Militar de Sevilla.
Tot el sofriment que va patir gran part del poble espanyol durant 3 anys de “Guerra entre hermanos”,
que és realment el que va ser, una guerra entre germans. Però Franco,
ho va resumir molt senzill amb aquest ofici on diu textualment:
Cuartel General del Generalísimo
Estado Mayor
-“En
el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las
tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha
terminado.
El generalísimo
Franco.
BIBLIOGRAFIA:
- Arxiu Comarcal del Pallars Jussà (Fernando Lázaro i Ester Canal)
- Ayuntamiento de Castillo de Locubín
- Izquierda Republicana en la Provincia de Jaén (1934-1939). Aproximación biográfica a sus bases. M. Carmen Checa Godoy
- Archivo Histórico Provincial de Jaén
- Asociación Manuel Azaña
- Archivo Histórico Provincial de Ourense
- Centro Penitenciario de Pereiro de Aguiar
- Centro Documental de la Memoria Historica
- Arturo Pino, Todos los Nombre de Porcuna (Jaén).
- Ministerio del Interior. Secretaria General de Instituciones Penitenciarias
- I agraïments a tota la família que hi ha al Castillo i que m’han ajudat amb els seus records, amb buscar papers i tot el que he necessitat, i també al Fernando Lázaro i l’Ester Canal de l’arxiu del Pallars Jussà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario