Un tomb per la vida de Fernando Lara, por su biznieto Toni Toló Lara.

Fernando Lara con su familia

UN TOMB PER LA VIDA DE:

Fernando Lara

Per: Toni Toló Lara

DADES BIOGRÀFIQUES

El meu besavi Fernando, va néixer un 21 de maig de 1884, a Castillo de Locubín, província de Jaén. Era fill d’Adriano Lara Pérez i M. del Carmen Tortosa Cárdenas. ( 1* )

No va tenir germans, era fill únic i la seva vida transcorria bastant feliç i tranquil·la.

El poble del Castillo de Locubín s’assenta a la vora de la Sierra del Ahíllo, a la vall que forma el riu Guadalcotón, de la comarca de Sierra Sur, i acostuma a fer molt fred a l’hivern i molta calor a l’estiu.

Com a edificis característics, cal destacar “La Villeta”, un Castell que feia frontera amb els invasors Natzaríns fins l’any 1340, i als peus de la qual es va formar el poble.

Un altre edifici característic, és l’antiga casa de la Condesa de Humanes, que va ser una gran terratinent al Castillo de Locubín.

O l’Església de San Pedro,   que va ser construït en substitució d’ un antic temple medieval, en un període compres entre els dos últims terços del segle, i tenint en compte les tendències artístiques del moment.

SITUACIÓ FAMILIAR

El meu besavi Fernando, com ja he explicat abans, era l’únic fill d’una parella feliçment casada. Vivien al “Carrer de las Viñuelas”, i el nom de la casa amb que tothom els coneixia era “Cal Tintorero”, anomenats així per l’ofici del seu pare que era tintorer.

A banda de l’ofici de tintorers, els seus pares, també exercien l’agricultura, per que tenien una horta gran i uns quants olivers.

Bàsicament, subsistien del que els hi donava la terra, i de la feina de tintorers.

INFANTESA

Explicava el meu avi, que també es deia Fernando, que els estius, des de sempre, la canalla anava a jugar al riu per que les joguines no sovijentaven com ara, i la distracció era anar al Nacimiento del Rio un llogaret molt gran i maco, anomenat així per que és el lloc on neix el riu San Juan i al voltant del qual tota la gent hi té les hortes.

Així és que mentre els grans arreglaven el horts, la canalla es banyava i jugava al riu, tot i que el meu besavi, hi anava també a arreglar la roba, a tenyir, en fi, a treballar i jugar a l’hora.

L’hivern era molt diferent. Quan era a casa i la feina li permetia, jugava amb un cavall de fusta que tenia i que ell estimava amb bojeria. Això és el que li explicava al meu avi, i per això sempre li deia que quan fos gran, li compraria un cavall de veritat.

Va estudiar a l’escola fins que aprengué a escriure, llegir i contar, però, únicament hi podia anar en les estones lliures que tenia quant no treballava a casa.

Però com era constant i li agradava d’aprendre, de seguida va aconseguir saber llegir, i escriure, i sobretot va aprendre de sumar, restar …. En fi, a comptar.

JOVENTUT

Com que la vida en aquell temps era molt dura, amb les feines que feien a casa no en tenien prou per subsistir bé del tot i ell ja havia conegut a la que seria la seva futura esposa de la qual era veí, va decidir buscar una feina alternativa, i va acabar treballant de serè.

Una de les anècdotes més famoses del meu besavi, aquella que tothom coneixia i explicava quan parlava de ell, era que un dia de feina, quant feia la ronda de nit, va veure un resplendor molt gran en una de les cases dels sols del poble. I era en la casa de la Condesa de Humanes.

Quan hi va ser, va veure el foc i va córrer cap a la casa a avisar del perill aconseguint salvar la vida de tots els residents entre els quals hi havia la mateixa comtessa.

La comtessa, molt agraïda, va fer servir les seves influències i contactes i va aconseguir lliurar el meu besavi de la mili, pagant trenta monedes d’or, la qual cosa va ser tota una sort, per que, en aquell temps, el servei militar durava tres anys.

Com que no li calgué fer el servei militar, es va poder casar amb la seva esposa, Maria Rueda Sevilla a l’edat de vint-i-un anys, amb la qual festejava ja feia uns anys, això sí, acompanyats sempre de la seva futura cunyada que feia de “carabina”.

Com a única distracció al poble, i com era i continua sent costum, anaven a passejar al “Paseo”, un passeig molt llarg, ple d’arbres, als peus de “La Villeta”.

MADURESA

Amb la meva besàvia Maria, van tenir catorze fills, entre els quals hi va haver 2 bessonades però només en van viure cinc que es deien Maria, Juan, Manuel (que tenia síndrome de Down), Ana i Fernando .

Amb els diners que va estalviar treballant de serè, va muntar una tenda d’ultramarins, on venia roba, calçat, aliments… una miqueta de tot. Però, al mateix temps, també venia loteria pels pobles del costat.

Com que viatjava molt venent loteria i portant encàrrecs als “cortijos”, la seva participació a les feines domèstiques, era gairebé inexistent per què, en aquella època, la dona s’encarregava d’aquestes feines. Tot i que, segons explicava el meu avi, sempre va estimar molt als seus fills i ho demostrava i procurava que totes les seves estones lliures fossin amb els seus fills.

I mentre la seva vida transcorria tranquil·lament, en aquella època es declarà a Espanya, la “Segunda República” de la qual ell, era un seguidor fidel.

Al poble del meu besavi, hi havia majoritàriament una ideologia política d’esquerres, segurament influenciats pel metge del poble Federico Castillo Extremera, gran amic del meu besavi i que va arribar al seu màxim exponent quan entre ells i altres veïns del poble, van fundar “Izquierda Republicana” al Castillo de Locubín partit del qual el meu besavi acabà sent vocal provincial.

A l’associació Manuel Azaña, on hi consten tots els noms del represaliats, morts, desapareguts, exiliats, i militants de “Izquierda republicana”, hi consta el meu besavi, Com a vocal del partit :

LARA TORTOSA, FERNANDO. VOCAL. JAÉN.

Amb motiu d’aquesta participació activa amb el partit, ja que va formar part de la “Comisión de requisas” afecta al “COMITÉ DEL FRENTE POPULAR”, començada la guerra civil, li va costar l’empresonament.

Explica el meu avi, que se’l van emportar a Torredonjimeno un poble al costat del Castillo, on hi havia una presó, i on van empresonar als membres del partit.

El meu avi i la seva germana Ana, anaven a peu cada dia al poble on estava el meu besavi empresonat, a escoltar com passaven llista amb els noms dels presoners, les seves condemnes, i les seves presons de destí.

Un dia, al fer el pregó de noms, el meu avi i la seva germana van escoltà:

-“Fernando Lara Tortosa, Pena de Muerte, Penal de Burgos.”

Al saber la noticia, desesperats, van córrer cap a casa, a explicar-li a la seva mare el que havia passat.

La meva besàvia, també desesperada, decidí que, el dia següent, l’aniria a veure a la presó.

Allí va passar uns dies fins que el van traslladar amb tren (els anomenats “Trenes de la Muerte”) a la presó de Jaén abans de portar-lo a Burgos.

Allí, la meva besàvia, anava quan podia i a peu des del Castillo (hi ha 80 quilòmetres de distancia), i li portava alguna cosa de menjar i, sobretot, seguint les instruccions dels carcellers, amb una galleda d’alumini. No podia portar res en cap cistell, “fardo”, o qualsevol altre estri que no fos la galleda d’alumini.

Allí li van obrir un “Expediente de responsabilidades políticas”, on li van posar un número: el 552.

La meva besàvia que, a banda del meu besavi, tenia el seu fill Juan Lara Rueda condemnat a dotze anys de presó acusat de col·laboració amb els “maquis”, concretament amb en Tomás Villén Roldan, alias “Cencerro”, el maqui més famós de la província, i fill també del Castillo de Locubín (l’escriptora Almudena Grandes n’ha escrit un llibre titulat “El lector de Julio Verne” i publicat aquest Sant Jordi) la Maria i l’Ana jovenetes i el seu fill Manuel amb síndrome de Dow, i el meu avi amb deu anys, es va veure desbordada.

Al veure que tenia tants problemes, i no sabia com sobreviuria amb tantes boques que alimentar, decidí fer un pacte amb els càrrecs nacionals que es van instal·lar al poble, i els oferí totes les terres, l’administració de loteria i la botiga, a canvi de la vida del seu marit.

Els nacionals acceptaren per que els hi encantava quedar-se amb les propietats de la gent i sobretot deixar-los en la més absoluta misèria per ser, com ells els anomenaven: “ROJOS”.

El meu besavi fou indultat però, en el procés sumaríssim d’urgència número 57.458, el condemnaren a cadena perpètua.

El següent escrit, és un extracte d’un treball escrit per Mª del Carmen Checa Godoy sobre Izquierda Republicana en la provincia de Jaén, aproximación a sus bases 13936-1939:

Un cop condemnat a cadena perpètua, l’enviaren a la Prision Provincial de Orense, ja que, en aquells temps, quant una persona era condemnada a cadena perpètua, els feixistes estimaven que, com a màxim, duraria uns trenta anys ja que els enviaven a les pitjors presons del país, on practicarien treballs forçosos.

Concretament a Orense, hi havia unes mines de “Wolfranio”, un component del tungstè, un material que exportaven a Alemania per tal que l’exèrcit de Hitler construís armes, i agafaven infermetats greus a causa d’aquestes mines i aquestos treballs forçosos. De Orense, fou traslladat a la presó de A Coruña, de A Coruña a .......................... per que si veien que resistien, els tornaven a traslladar. Però aquesta és una llarga història.

Les associacions i persones que treballen per la recuperació de la Memòria Històrica, diuen que: Els condemnaven a “Turismo Carcelario”

Aquesta és resumida una part de la història de la meva família i que sens dubte ens ha marcat a tots.

En les següents pàgines, mostraré documents històrics relacionats amb el meu besavi i la seva època els quals van marcar, de forma indeleble, una generació.

Concretament, l’expedient de responsabilitats polítiques que li van obrir. Tot i la poca informació que conté, ens va servir per trobar el seu expedient al Archivo Militar de Sevilla.

Tot el sofriment que va patir gran part del poble espanyol durant 3 anys de “Guerra entre hermanos”, que és realment el que va ser, una guerra entre germans. Però Franco, ho va resumir molt senzill amb aquest ofici on diu textualment:

Cuartel General del Generalísimo

Estado Mayor

-“En el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.

El generalísimo

Franco.

BIBLIOGRAFIA:

• Arxiu Comarcal del Pallars     Jussà (Fernando Lázaro i Ester Canal)
• Ayuntamiento de Castillo de     Locubín
• Izquierda Republicana en la     Provincia de Jaén (1934-1939). Aproximación biográfica a sus     bases. M. Carmen Checa Godoy
• Archivo Histórico Provincial     de Jaén
• Asociación Manuel Azaña
• Archivo Histórico Provincial     de Ourense
• Centro Penitenciario de Pereiro de Aguiar
• Centro Documental de la Memoria Historica   
• Arturo Pino, Todos los Nombre de Porcuna (Jaén).
• Ministerio del Interior. Secretaria General de Instituciones Penitenciarias

• I agraïments a tota la família que hi ha al Castillo i que m’han ajudat amb els seus     records, amb buscar papers i tot el que he necessitat, i també al     Fernando Lázaro i l’Ester Canal de l’arxiu del Pallars Jussà.

Descargarse el artículo original en pdf